Lluis

Pablo Picasso va realitzar sis gravats per il·lustrar la publicació de Lisístrata d'Aristòfanes a la versió anglesa de Gilbert Seldes, que va aparèixer a Nova York el 1934 publicada per una associació de bibliòfils nord-americans, en una edició reduïda i exclusiva. Aquestes il·lustracions picassianes es caracteritzen, dins la temàtica grecoromana i l'estil classicista que els és propi, per la simplicitat de línies i per l'equilibri de la composició.

Aristòfanes va estrenar la seva comèdia antibel·licista Lisístrata (nom parlant de la protagonista, que significa “La que llicència o dissol els exèrcits”) a Atenes l'any 411 abans de Crist, en plena guerra del Peloponès que enfrontava a atenesos i espartans, les dues grans potències d'aquell moment així com als seus aliats i, per tant, a tothom hel·lènic. En el moment de la seva estrena ja feia vint anys que eren hostilitats, i la guerra no semblava que tingués fi.

La Guerra del Peloponeo va començar el 431 i va finalitzar el 404 a. de C. Durant tres dècades, per tant, la conca oriental de la Mediterrània va ser devastada per una conflagració tan destructiva i decisiva com les dues guerres mundials que van assolar el segle XX, un episodi clau per entendre el desenvolupament posterior del món occidental, i una guerra que inaugurava una època de brutalitat i destrucció sense precedents a la història. A la data de publicació dels gravats (1934) ens trobem en període d'entreguerres i en vigílies que esclatés a Espanya la guerra civil. Davant d'aquesta situació que enfrontava els uns i els altres grecs, Aristòfanes proposa a Lisístrata una sortida còmica i utòpica de pau.

En el primer gravat veiem la protagonista femenina arengant les dones atenesos i espartanes perquè, unint-se entre si i oblidant l'enverinada rivalitat política que sostenen els seus marits, nuvis i amants, obliguin a espartans i atenesos a posar fi a les hostilitats que els han portat al sagnant conflicte, per a això decideixen en assemblea, votant a mà alçada, tancar-se a l'Acròpolis d'Atenes i abstenir-se de mantenir relacions sexuals amb els homes fins que signin la pau, iniciant així una vaga sexual.

La segona escena mostra una trobada eròtica entre un home i una dona, frustrat en última instància per la negativa a mantenir relacions sexuals, a la qual cosa estava obligada pel solemne jurament que havien realitzat les dones després de l'arenga de Lisístrata.

Els homes a la tercera escena semblen trobar-se afligits i desesperats davant la insòlita vaga sexual que s'han entestat a fer les dones. Destaca el detall marítim de la nau.

La quarta escena, una de les més còmiques, correspon a la trobada entre Mirrina i el seu marit Cinesias que, urgit per una erecció, el porta al seu fill per convèncer-la que abandoni la vaga i torni a casa i mantenir relacions amb ell, però ella , després de nombrosos preliminars eròtics, li deixa amb les ganes burlant-se'n, i recordant-li el jurament que han fet les dones de no tornar a mantenir relacions fins que no se signi efectivament la pau que posi fi a les hostilitats.

A la cinquena escena espartans i atenesos decideixen finalment signar la pau posant fi a la guerra, cosa que només va passar a la comèdia d'Aristòfanes. La realitat històrica va ser molt una altra: Esparta va derrotar Atenes després d'un llarg setge i una pesta contumaç que va delmar els atenesos (en què va morir el cèlebre Periclés) i la va obligar a destruir les seves muralles i el port del Pireu, lliurar les naus , que constituïen la seva supremacia marítima, així com permetre el retorn dels exiliats filoespartans, la qual cosa va suposar la fi de l'hegemonia atenesa i dels règims democràtics que ella fomentava, i va comportar la decadència de l'antiga Grècia.

A l'última escena homes i dones es reconcilien i celebren la pau amb un banquet, en una ostentació de final feliç que no va conèixer mai ni l'època d'Aristòfanes ni la que li va tocar viure a Pablo Picasso dos mil i escaig anys després.